Història de Cubelles

 

 

Les restes més importants trobades a Cubelles corresponen a l’època romana, als jaciments del Quintal, la Solana i a l’interior del nucli urbà, en els fonaments de diverses cases i del castell de Cubelles. En concret, sota el castell i en les seves immediacions s’han localitzat les restes d’una vil·la romana de l’època republicana, que ja es trobava en funcionament al s. II aC i de la qual en tenim diverses modificacions i ampliacions documentades fins al s.III dC. Aquesta vil·la era força extensa i podria ocupar gran part del nucli antic.

 

A partir d’aquest moment i fins al s.X poca cosa en sabem. Les primeres notícies escrites sobre el terme de Cubelles són de l’any 977. Es tracta de la venda del castell de Castellet i es troba recollida al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’enumerar les afrontacions es fa menció del terme de Cubelles. També s’ha localitzat un document  de l’any 973 on es cita a tres jueus, Judà Vives, fill de Jacob, Barbados i Josuà, els quals són propietaris d’immobles i terres al terme de Cubelles[i]. És un document de venda d’una vinya propietat de Judà Vives a Onofred. Com a afrontacions a aquesta vinya tenien terres els preveres Arsolius i Auriolus, que podrien estar relacionats amb la primigènia parròquia de Santa Maria de Cubelles. Amb tot, aquesta denominació de Cubelles pot ser equívoca, donat que alguns historiadors l’han situat com un emplaçament proper a la ciutat de Barcelona.

 

L’Any 999 el comte Borrell va vendre el terme a Gombau de Besora i es fixaren, per primera vegada, els seus límits territorials. Aleshores abastava des de Calafell fins a la Geltrú, i des de primera línia de mar fins als dominis del castell de Castellet. Això representava uns 60 quilòmetres quadrats en total.

 

La primera vegada que es fa referència escrita al castell de Cubelles fou l’any 1041, al testament de Gombau de Besora, senyor de Cubelles durant la primera meitat del segle XI. El castell es va construir sobre l’esmentada vil·la romana i va conservar la funcionalitat de diversos cups i cisternes d’emmagatzematge dels productes de la terra.  Un cop allunyada la frontera cap al sud, els castells van constituir un centre de domini de les terres i els habitants del seu voltant, establint una organització feudal.

 

 

Desconeixem el nombre de cases i la configuració del nucli de Cubelles. En tot cas, devia constituir una primera aglomeració de cases a redós de l’església i el castell, formant el que posteriorment es coneixeria com a carrer Major, alhora que podrien haver sorgit alguns carrerons al voltant de l’església.

 

L’any 1250 el castell de Cubelles passà a mans del rei Jaume I, mitjançant la venda per part de Ponç de Cervera. Aleshores, el terme de Cubelles confrontava amb el terme de Ribes mitjançant la torre - fortalesa de la Geltrú, amb el terme de Calafell i amb el de Castellet. S’hi anoten un seguit d’indrets habitats: la casa de Segur i les quadres de Cunit, Vila-Seca, Enveja, Aderró, Mar-morta, Sant Pere, Gallifa, El Piulart, Creixell, Soterrània, Vila-rodona, Sa Llacuna i la Vila nova. Un cop recuperat el territori el monarca va atorgar a la població el privilegi de poder celebrar mercat els dilluns en agraïment a la seva col·laboració econòmica en l’adquisició del terme.

 

L’any 1274 Jaume I va atorgar a Cubelles la carta de població, que exonerava els veïns a perpetuïtat a haver de satisfer diverses servituds reials, tributs i similars. La compravenda entre els descendents del rei i diversos particulars va causar conflictes també amb els cubellencs. El 1318 una sentència determinà que la propietat es retornés a la corona i que aquesta no la pogués alienar[ii].

 

Cal destacar la carta atorgada pel rei Alfons III el 1335, que es podria considerar la base del municipi de Cubelles, per la qual el rei concedeix als habitants de la vila la facultat d’escollir quatre regidors i deu consellers pel seu govern i la tasca d’aconsellar el batlle reial, representant reial al territori. Aquest, a banda de l’administració de les rendes, tributs i patrimoni, tenia la capacitat d’administrar justícia civil en primera instància.

 

 

La separació de Cubelles de Vilanova

 

[iii]

Tot i que Vilanova havia nascut més tard, el seu nombre d’habitants és un aspecte cabdal per entendre la seva separació del municipi. El naixement de la vila nova se situaria el 1232[iv], amb població de la Geltrú i de les terres d’alta muntanya, els quals buscaven una vida millor. Al 1274, Jaume I va concedir també carta de població a Vilanova. Un segle després, el domini feudal de la Geltrú fou inclòs dins el municipi de Cubelles i Vilanova. A mitjan s. XIV, els habitants de Vilanova ja superaven els de Cubelles de tal manera que el batlle reial de tot el terme es va instal·lar a Vilanova i només administrava justícia a Cubelles cada dijous o, almenys, dos cops al mes. Un altre element de malestar fou la posició minoritària alhora d’escollir els consellers i jurats[v]. Les tensions pel nomenament del batlle es varen anar succeint i l’assumpte arribà al jutjat en diverses ocasions. Amb la implantació del sistema de la insaculació, el 1593, el principi de la proporcionalitat demogràfica féu que Cubelles restés encara més minoritària. Així, el 5 de maig de 1603, Cubelles inicià un plet per separar-se de Vilanova, el qual s’aprovà definitivament per la sentència de 26 de juny de 1610. El 2 de juliol de 1611 s’efectuà oficialment la segregació.

 

Des d’aquest moment s’iniciaren les negociacions per a la liquidació del terme, que no arribà fins al 26 d’abril de 1700. Amb tot, les negociacions de caràcter econòmic s’encallaren a causa de diverses reclamacions sobre el castell de la Geltrú. Cansats, després de 130 anys de plet, el 1734 acceptaren la mediació i nomenaren dos síndics per tal que acordessin la transacció final. Finalment, el 20 de desembre de 1734 síndics i apoderats signaren l’acord de la liquidació i es comprometeren a no seguir litigant.

 

Un cop arribat a aquest acord, s’engegà una disputa pels límits territorials, tant per l’ús de les pastures i conreus, com per la jurisdicció dels batlles. Per a fer-ho, el 24 d’octubre de 1737 es va crear una comissió, la qual va recórrer Cubelles, Vilanova i les quadres de Gallifa i Rocacrespa, incloses al terme del castell de Cubelles. En els mesos següents es dugueren a terme una sèrie de “declaracions d’experts” de cadascun dels llocs, així com un expert neutral. Escoltades totes les parts, el president de la comissió, Francesc Borràs, va decidir no emetre cap sentència i prosseguir amb les negociacions. La principal disputa es trobava en els terrenys anomenats del Mas de l’Escarrer. Era un terreny inhabitat i insalubre del qual se n’aprofitava el jonc. Les seves cendres eren molt riques en potassa, fet que les convertia en un adob excel·lent per a les vinyes.

 

Els plets per l’ús i la propietat continuaren a la Reial Audiència fins que el 1764 va resoldre situar el límit al davant de la capella de Sant Antoni Abat, al carrer de Sant Antoni. Els veïns es van amotinar, tirant a terra la fita del terme i sepultant-la al costat d’un rierol. Segons el Pare Garí[vi], les autoritats van detenir i empresonar les dones al castell de la Geltrú, donat que els homes havien fugit. El 1768, en resposta a la ofensa, varen decidir canviar el nom de “Vilanova de Cubelles” que usaven pel de “Vilanova i la Geltrú”. Les relacions es varen anar normalitzant fins que el 8 de juny de 1850 l’Ajuntament de Vilanova va acceptar les demandes de Cubelles i els límits foren situats al torrent de Santa Maria.

 

 

Economia

 

La imatge de Cubelles durant segles va ser la d’una població senzilla dedicada principalment a l’agricultura. Una mostra d’això han estat les nombroses masies repartides per tot el municipi i de les que avui en dia encara se’n conserven moltes. A més a més, també es va gaudir d’una intensa activitat preindustrial centrada en els molins fariners, els forns de calç i els pous de glaç, indústria que es va mantenir, en alguns casos, fins al segle XX.

 

El sistema moliner emprat a Cubelles era l’anomenat “a bassades”, donat que el cabal del riu era molt estacional. L’aigua es desviava amb un rec o canal lateral i s’emmagatzemava en grans basses annexes. Les primeres referències a la nostra vila de molins moguts per la força de l’aigua apareixen l’any 1220, quan Ramon de Montoliu va cedir el molí situat a l’església de Sant Pere, al priorat cubellenc de Sant Pere.

 

El domini acostumava a ser dels senyors feudals, tot i que a l’època moderna passaren a ser propietat de petits terratinents i propietaris, els quals explotaven directament els molins.

 

Cubelles va arribar a tenir sis molins fariners: el molí de Can Cucurella o d’en Rovirosa; el molí del Salze; el Molí de Mas Trader o el Molí nou; el Molí de Gallifa, del Fuster o de l’Estapé; el molí de la Palma, de l’Anton de Dalt o de Sobre; i el Molí de Baix o de Sant Pere. L’aigua es desviava per dues rescloses, l’una situada a la quadra de Rocacrespa i l’altra, a la de Gallifa. Aquest rec també servia per a regar les terres del seu entorn i permetia els cultius de regadiu. I el doble aprofitament generava, en moltes ocasions, conflictes entre els regants i els moliners. Tenim d’exemple una concòrdia de 1599 on s’acordava entre les parts la neteja del rec i la denúncia a la segona meitat del s. XVII per part de quatre moliners a set pagesos que incomplien aquest acord[vii].

 

Respecte als pous de glaç, n’hi havia un a Can Cucurella. És un dels més propers a la costa i en tenim constància des del 1858[viii]. Encara avui es conserva la seva construcció.

 

Cubelles està en una zona anomenada calcinera, com la major part de comarca, una zona on hi havia forns de calç. Totes les restes estan molt malmeses i colonitzades per tota mena de vegetació. Els primers esments escrits són de 1738, quan al Llibre de Comptes de Rocacrespa hi apareix citat el Forn del Castellot. Els forns de calç van continuar emprant-se fins a la segona meitat del S.XX[ix]. Les tasques de calciner es combinaven amb les tasques de pagès, ja que la feina no és contínua tot l’any.

 

 

La configuració urbana

 

Fins al 1582 no tenim informació concreta de la urbanització de la nostra vila. Sabem que el castell tenia una muralla amb un torratxó i a l’espai buit entre aquesta i el castell s’hi construïen algunes cases. El castell tenia un hostal i una botiga de la seva propietat. L’hostal estava a situat a l’actual carrer Major 7-15, a l’antic camí ral, i ja existia almenys des del 1536, moment en el qual s’esmenta que s’havia acabat de construir de nou[x]. Al 1813 la finca del carrer Major 7 fou afegida al celler. La botiga i el celler estaven adossats al castell i obrien porta a l’actual carrer del Doctor Juncà. Ara, l’antic edifici de la botiga el conformen una casa particular (núm. 4) i dues cases anomenades “les cases del castell o les botigues” (núms. 6 i 8). A la cantonada d’ambdós carrers també existia la carnisseria (Dr. Juncà núm. 2) actualment de propietat municipal i difuminada amb la propietat privada que obre porta al carrer Major 7. Dins el recinte també hi havia diverses cases que pagaven censos al castell.

 

A l’altra cantó del carrer Major hi havia la rectoria, situada al mateix lloc que actualment, tot i que era de proporcions majors. Recordem que a finals del s.XVIII es va construir un pont per anar des de la rectoria a l’església sense haver de sortir al carrer. Adossada a la rectoria, fent xamfrà amb l’actual plaça de la vila, estava situada la peixateria. I al mateix lloc on ara hi ha l’ajuntament, trobaríem la casa consistorial i l’escola.

 

Per migdia, tot el conjunt donava al pati del castell. Aquí es trobava l’entrada principal de la fortificació i la del corral oví. Un espai restava com a hort i tenia com a límit la muralla del castell, el qual continuava fins l’esmentada paret de cementiri i l’església. La muralla resseguia “el vall” del castell, situat a l’actual carrer Joan Roig i Piera. Aquesta part ja havia desaparegut al s. XIX. El vall arribava a l’actual carrer Major i servia de llinda del recinte del castell, tot i que les terres de conreu en quedaven fora i estaven situades en direcció al mar.

 

L’església de Santa Maria es va començar a construir el 1700 i fou beneïda el 1725. L’anterior església era de dimensions petites i per aquest motiu se’n bastí una de nova, d’estil barroc. A finals del s. XVIII s’uní la rectoria amb l’església a través d’un pont. Malauradament, el pont del campanar fou derruït el 1968 juntament amb la rectoria, i se’n bastí un edifici nou. L’església fou cremada durant la Guerra Civil (1936-1939). 

 

La imatge de Cubelles, malgrat la renovació de diverses cases al s.XVIII, era d’aspecte pobre, amb cases estretes i encongides. La imatge es mantingué fins ben entrat el s.XX[xi] malgrat l’arribada del ferrocarril, l’any 1883. A finals del XIX, per obra de l’americano Joan Pedro i Roig, s’instal·là la llum pública de petroli, es féu la portada d’aigua potable, es construïren dues fonts i un safareig públic i es millorà l’església. Al 1903 s’incorporà un noi espai urbà, amb l’enderrocament de l’antic cementiri, situat al cantó sud de l’església. L’espai fou donat al municipi, fet que permeté l’enllaç del carrer Major amb el carrer Àngel Guimerà.

 

Als anys 20 i 30 del segle passat, la població començà a evolucionar amb la obertura del passeig de l’estació l’any 1932 (actual passeig Narcís Bardají, també conegut com la Rambla), i els projectes d’urbanització d’aquest sector. Malgrat tot, la Guerra Civil  va interrompre el creixement fins a la segona meitat del segle. Aleshores s’ampliaren les zones urbanitzables amb el barri de la Creu, el sector Bardají, Molí de Baix, Marítim, etc. Aquest creixement va ser degut al boom turístic dels anys 60 i es complementà amb noves urbanitzacions que han sorgit al voltant d’antics masos: Corral d’en Cona, Mas Trader, etc.

 

El nucli antic durant aquest temps ha mantingut el seu encant amb carrers tranquils i que conviden a fer una passejada sense que el temps passi.

 

 

Població

 

[xii]

Les primeres dades que tenim sobre la població de Cubelles són del regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387). Al 1358, Cubelles i Vilanova tenien 199 focs, Gallifa i Rocacrespa 24 focs i Cunit i Vila-seca 23 focs. En total, 246 focs. Si suposem que cada foc tenia una mitjana de 1230 habitants, ens resulta 1230 habitants en total. Al 1379-1380, la població s’havia reduït a 190 focs (950 habitants). Això fou a causa dels estralls de la pesta negra i potser també, per les guerres del s.XIV. Però el s. XV no fou pas millor, i la població anà minvant. Al 1497, Cubelles i les Quadres tenien en total 20 focs (100 habitants). Al s.XVI hi havia un total de 40 focs, uns 200 habitants.

 

El segle XVII la fam la pesta i la guerra va continuar; amb tot, la població començava a progressar arribant al 1701 a les 151 cases (Cubelles, Gallifa, Rocacrespa i Cunit). Al 1719 hi constaven construïdes 171 cases, amb un total de 440 habitants[xiii]. Al 1787 Cubelles i els quadres de Gallifa i Rocacrespa tenia 692 habitants. Entre 1820 i 1857 la població de Cubelles va augmentar de 642 a 869 habitants. L’any 1890 tenia 890 habitants, però a partir del 1910 va començar a minvar, i no s’aturà fins el 1960. A partir d’aleshores, amb les noves urbanitzacions, la població cubellenca comença a créixer de manera exponencial. Al 1991, la vila tenia 3.137 habitants, al 2001 tenia 7.028, i al 2011 hi vivien 14.293. El 2013 la població encara ha crescut respecte anys anteriors, però de forma més pausada, arribant als 14.528 habitants.  

 

Els ambients rurals

 

Cubelles, nucli mil·lenari, no es queda tampoc enrere en els seus ambients rurals. Masos i quadres, documentades fa més de nou segles, constituïen importants nuclis de població que no tenien res a envejar a la vila. A més a més, eren la base de l’economia rural ja que sota aquestes propietats s’hi concentraven la major part dels molins i de les finques per conrear.

 

La Quadra de Gallifa

El lloc de Gallifa està documentat el 1100 en una escriptura de donació d’Engúcia a Guillem Bernat. Es probables que el seu nom provingui del mot àrab o mossàrab Halïfa[xiv]. La família Miralpeix n’era la propietària el s.XIV, amb 10 i 14 focs. La població va disminuir i al s. XVI només tenia 4 focs. A principi d’aquest segle pertanyia a Joan Boscà Almogàver, poeta renaixentista. La seva filla la va vendre a Joan Bardají el 1564. A principi del s. XVII pertanyien a la jurisdicció de Gallifa el castell de Gallifa, dels successors de Joan Bardají, el mas Trader, el corral de l’Almirall, el molí de na Fustera, el Corral d’en Cona, el corral d’en Tort, el mas d’en Palau, can Baró, can Prats, el molí de l’Anton i can Granell. Al s. XVIII va formar un municipi separat de Cubelles juntament amb la Quadra de Rocacrespa, tot i que després s’uniren al municipi de Cubelles[xv]. Al s. XIX tres de les quatre cases eren propietat de Remigi Rosés i l’altra era de la família Alba. Aquesta fou venuda l’any 1928 a Assumpció Rosés, hereva del Sr. Rosés i vídua d’Eudald Amat. La finca fou confiscada durant la Guerra Civil i restituïda als seus propietaris el 1939. Dins la quadra hi ha l’ermita de Sant Pau i Santa Llúcia, actualment en ruïnes.

 

Corral de l’Almirall

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. Anomenat de les Arenes (s.XVIII), Corral de l’Almirall o del Filipino, degut a un masover que havia estat a la guerra de les Filipines.

 

Corral d’en Cona

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. Masia del s. XVI, apareix esmentada com a Mas Gimet, d’en Barceló, de n’Olivella i d’en Pinyana. Esmentat com a Corral d’en Cona a principi del S.XIX. A les terres de la masia s’hi ha construït una urbanització.

 

Can Cucurella i el Molí d’en Rovirosa

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. El cognom Cucurella apareix esmentat el 1561: Pere Cucurella era senyor de Rocacrespa. La masia tenia un molí fariner que encara funcionava el 1845. Les primeres mencions del molí són de l’any 1599. L’ampliació de la carretera de l’Arboç el va fer desaparèixer el 1970. El 1853 en tenia la jurisdicció la Quadra de Rocacrespa. A l’actualitat, l’edifici està dedicat a casa de colònies, anomenada Can Foix.

 

Molí de l’Estapé

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. Anomenada Mas d’en Fuster, mas de na Fustera o molí d’en Fuster. Citada al s.XVI, a la façana principal hi ha encastat un relleu de fusta que representa sant Pau. A principi del s.XIX apareixen uns Estapé a Cubelles.

 

Cal Baró

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. La masia té el seu origen al s. XV i podria correspondre al Mas d’en Pujol[xvi]. El molí d’en Pujol es documentat l’any 1456. Es troba situada a la part baixa del fondo del mateix nom. L’edifici té una part nova construïda el 1953, que va ser habilitada com a habitatge per als masovers.

 

Can Granell

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. L’origen de la masia és el S.XV[xvii] o el XVI. Can Granell és la masia més propera al nucli urbà de Cubelles. La família Granell apareix esmentada al S.XVIII.

 

Mas Trader

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Gallifa. Identificada amb el Mas Cenestrador (1392)[xviii]. A les seves terres hi havia el Molí de la Mata. A finals del s. XVII la propietat del mas era dels Papiol, després dels Torrents, dels Sicart i dels Llançà. Els hereus d’Antoni Almirall Carbonell el van vendre a una empresa urbanitzadora. A l’actualitat hi ha un restaurant. 

 

La Quadra de Rocacrespa

És un conjunt de sis edificis civils i un edifici religiós, la capella de Sant Jaume. La primera referència escrita és del 977, en l’escriptura de venda del castell a Sant Esteve de Castellet. El 1232 la quadra es citada formant part del terme de Cubelles en un Reial Privilegi. Al 1358 hi havia 11 focs i al 1365-70 n’hi havia 16. Anà passant per diverses mans i la població va disminuir. Al 1570 apareix esmentat en un testament vinculada a Jaume Rovirosa, un avantpassat de l’actual família Rovirosa, que encara està vinculada a Rocacrespa. La casa fortificada o castell de Rocacrespa es va enfonsar el 1636.

 

El 1655 apareixen esmentades cinc cases a Rocacrespa, tres de les quals pertanyien als Rovirosa. La jurisdicció de la Quadra la tenia la família dels Llupià. Durant el s.XVIII Rocacrespa i Gallifa formaven un ajuntament a part de Cubelles i la Quadra tenia 186 habitants. En diverses èpoques formaven part de la Quadra el Mas Ricart, el Mas de na Miquela i la Masia del Sàlzer. Al 1853 s’esmentaren el Mas Cucurella, la casa Rovirosa, la Casa Pich Gallart i el Mas Gallart.

 

Molí del Salze

Pertanyia a la jurisdicció de la Quadra de Rocacrespa. Masia situada a tocar de la carretera de Vilanova a l’Arboç i de la riera. La Masia del Sàlzer apareix documentada el 1570 i el molí el 1593. El 1650 el molí era propietat dels Rovirosa. A l’actualitat se’n troben alguns vestigis al darrere de la masia.

 

Altres masies

Mas de la Guineu

Apareix citada amb aquest nom al S.XVIII, tot i que amb diferents variants: ca la Guineu o mas de la Guineu.

 

 

Molí Nou

Esmentat a finals del S.XVII, el 1845 encara funcionava. Actualment l’edifici principal s’ha restaurat amb funció residencial. A la part dels darrere s’observen restes de la bassa del molí.

 

Molí de la Palma

Masia a la vora de la carretera de Mas Trader formada per una sèrie d’edificacions. S’ha identificat com un molí que al segle XVI era conegut com a molí de Gallifa i propietat dels Prat. Amb posterioritat rebé el nom de Molí de l’Anton.

 

Mas d’en Pedro[xix]

Situada al sud-oest del terme municipal de Cubelles, la seva construcció probablement  és del s.XVI. És una masia de tipus basilical de tres cossos, amb tres plantes. Actualment l’edifici és una casa de colònies.

 

Sant Salvador

Masia situada entre el Salze i el Corral d’en Cona, vora el terme de Vilanova. Coneguda com a d’en Pere Pons (s.XVI), cal Xixo o cal Baldiri. Els propietaris actuals li van canviar el nom pel de Sant Salvador.

 

Mas Xinxola[xx]

Situat al centre del terme de Cubelles, a la dreta del riu Foix. Probablement construïda al s.XVI, fou coneguda com a Mas Xinxola des del s.XVIII. A finals dels anys setanta del s.XX fou venuda a Térmicas del Besós SA. Actualment està abandonada i mig enrunada.